Les festes són petites illes al mig d'un oceà que sembla infinit. La "parada y fonda" dels nostres avantpassats per trobar el descans al recer d'un foc de llenya i un àpat calent, la petita estació de tren d'un poble menut i pintoresc que a les nits es dibuixa entre les llums estelades dels fanals i la fosca de l'escenari titànic de la muntanya. És temps no sols per a la gresca sinó també per a la reflexió. Les festes són un esclat d'emocions, l'expressió que hem tingut guardada en el rerefons d'una memòria que no sols és neuronal.
La festa de LA CASTANYERA (1) ens recorda el canvi d'estació, (2) ens fa viatjar al nostre imaginari infantil, (3) obri les portes a un dinar de germanor a la pista poliesportiva, (4) ens ajuda a prendre consciència que l'ESCOLA és una institució amb un caire comunitari i social ben important com bé defensava el gran pedagog dels oprimits Paulo Freire (la dimensió educativa no mai pot estar deslligada del compromís social i ètic vers una transformació més justa, lliure i democràtica de la societat.), (5) crida a les portes de les persones més grans i les convida a entrar en la màquina del temps, a mirar-se en l'espill límpid dels seus néts i netes, (6) les festes engalanen els carrers amb la canalla i el rebombori...
Per a que la CASTANYERA, malgrat les xacres típics de l'edat, tinga la il·lusió de travessar la serra del Benicadell i arribar al llogaret de Gaianes per dur-nos castanyes i contalles, han hagut de succeir moltes coses: xarrades, coordinació amb les famílies mitjançant una comissió mixta, implicació i compromís de la Comunitat Educativa, nervis, esforç, il·lusió, malentesos.... i tot al voltant d'una castanya que si bé ens fixem, té forma de cor.
A la festa de la CASTANYERA del curs 2012-13, vam realitzar un treball artístic/plàstic on la castanya era la protagonista i on aquesta hi havia d'estar integrada en la creació. Carmela, la nostra Meli, va agafar tres retoladors i començà a fer-li el contorn a una castanya que jo li subjectava al bell mig d'un full en blanc. El resultat va ser una mena de cor i com si d'un còmic es tractés, amb les línies cinètiques tricolors donant-li vida a mena de batecs. El segon pas va ser escriure un micro-relat de 170 caracters:
"Amb el caliu del foc, petà amb un acústic, afinat, adolescent, adònic, adelerat, acalorat, acolorit, acollidor, acomboiat, acaronat, aconsellable i acrobàtic batec: TIC-TAC, TIC-TAC...
Així va ser també aquest any. Com mai, com sempre.
PS: Podries afegir, ara tu, des del teu parer i en el teu comentari, què més ha aportat la festa de la CASTANYERA?
Va ser un dia, mol xulo, espectacular!!! 😃
ResponEliminaUna festa molt entranyable, plena de jocs, alegria, i molta ilusió,!! Fins l'any qeve!!! 😘😘😘
ResponEliminaGràcies per les vostres aportacions.
ResponEliminaUna festa molt acollidora. Una manera ben preciosa de rebre la tardor.
ResponEliminaEl no poder dormir-se, pensant en la Castanyera,
ResponEliminamama demà, Castanyera! La inocència no te preu, la màgia que envolta totes aquestes tradiciones es un Alenar en cada día.. gràcies per fer gran un món petit.
Hi ha algunes paraules màgiques en eixe relat de la celebració de la Castanyera d'enguany a Gaianes que són una síntesi fantàstica del significat profund -d'eixe que no es veu a ull nu però que hi és- d'eixa trobada, volguda i preparada amb estima: recer d'un foc de llenya, llums estelades, esclat d'emocions, viatjar a l'imaginari infantil, prendre consciència, màquina del temps, la canalla i el rebombori, il·lusió, comunitat educativa, la castanya que té forma de cor... I un caliu, que sempre és viu.
ResponEliminaÉs eixe caliu el que fa el miracle quotidià que l'escola visca i tinga sentit, que transcendisca els murs i els pupitres, que perdure en la memòria, que (ens) pervisca, que romanga al cor... Si per a educar un xiquet fa falta tota la tribu, estes són les coses que fan la tribu.
El dia que tinga la meua plaça de mestre, m'agradaria formar part d'esta tribu... i viure-hi la Castanyera, i menjar-hi castanyes amb forma de cor.
Enhorabona per posar màgia i il·lusió al món!
Un día molt especial, per a xiquets i grans, una gran il.lusio, i com no,el día perfecte pera rebre la tardor
ResponEliminaGràcies de nou pels vostres comentaris que ens retroalimenten. Els blogs són petites finestres amb un marc de reciprocitat. Permeten traure el cap de dintre cap a fora per veure que ahí hi ha tot un món i també a l'inrevés.
ResponEliminaSense els vostres comentaris, el blog esdevé quelcom més estàtic o bé un cresolet a l'abast del vent.
Les mestres, els mestres us els agraïm.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaPer a molts i també per a mi, les festes són sagrades. I no anem errats, almenys des del punt de vista etimològic! Festa deriva del llatí fas (“allò permès, dit, per la divinitat”).
ResponEliminaA través de la història, diverses cultures al voltant del món inclosa la mediterrània, han celebrat les dates que representaven un canvi d'estació i en les quals es festeja la fi de les collites i el comiat del bon temps. Per tant per al mi la festivitat de la castanyera a l’escola simbolitza a més de tot allò que ja s'ha comentat, la festa de la unió per a celebrar l’equinocci de la tardor, d’elogiar la importància de l'esforç comú, del caminar al pas per la mateixa senda, de conjuminar mans i suor i també com van simbolitzar la meua Carmeleta i Ezequiel en la seua proposta, d’harmonitzar i acoblar els sons del cor per bategar al mateix so.
Festa de recolliment, d'unió, de famílies, de retrobament...on desapareixen els murs, les cases, les classes, el patí i queda eixe miracle quotidià que anomenava Simó, les persones amb un mateix desig, amb un mateix destí: una escola que dibuixa cors de colors en un full en blanc...
Cert, MJosé! Ens quedem amb eixa frase: "...amb un mateix desig, amb un mateix destí:".
ResponEliminaGràcies.
Preparar festes i activitats per a xiquets i xiquetes és de les coses més gratificants que hi ha, perquè per sort ells obren els seus sentiments espontanis sense mesura. Quan expressen l'alegria i l'emoció efusivament, quan veus que gaudeixen d'allò que estan fent... tan sols per eixe moment, ja val la pena qualsevol esforç i temps emprat!
ResponEliminaPer a mi, una mestra nouvinguda a l'escola rural, la castanyera va ser una activitat de famílies i escola que definiria dient com si fos una xiqueta: "PA FLIPAR EN COLORS!!"
Igual que altres que ja he tingut la sort de viure des de l'inici de curs.
Veure com anem pel carrer del poble tots plegats cercant una castanyera que apareix i ens segueix a poc a poc, veure com alguna alumna i alumne (que diuen que són majors) s'acosten per preguntar-te a cau d'orella,mentre dubten del que creien que anava a ser un teatre: "però la castanyera no ha vingut de lluny en tren, no?, va, dis-me si és una actriu o no..."
En resum, veure les mirades, eixa il·lusió i comboi amb la que famílies, castanyera, alumnat i mestres vam participar de cada moment, de cada taller... Va ser una estoneta que perdurarà per sempre i farà molta més unió i "tribu", com bé s'ha dit en els comentaris previs.
Només per fer trontollar eixe imaginari d'un alumnat que "és pensava major", ja paga la pena.
ResponEliminaGràcies.