L'ESCOLA DE GAIANES: Festes

diumenge, 2 de desembre del 2018

LA CASTANYERA. Més que una festa.

Les festes són petites illes al mig d'un oceà que sembla infinit. La "parada y fonda" dels nostres avantpassats per trobar el descans al recer d'un foc de llenya i un àpat calent, la petita estació de tren d'un poble menut i pintoresc que a les nits es dibuixa entre les llums estelades dels fanals i la fosca de l'escenari titànic de la muntanya. És temps no sols per a la gresca sinó també per a la reflexió. Les festes són un esclat d'emocions, l'expressió que hem tingut guardada en el rerefons d'una memòria que no sols és neuronal.

La festa de LA CASTANYERA (1) ens recorda el canvi d'estació, (2) ens fa viatjar al nostre imaginari infantil, (3) obri les portes a un dinar de germanor a la pista poliesportiva, (4) ens ajuda a prendre consciència que l'ESCOLA és una institució amb un caire comunitari i social ben important com bé defensava el gran pedagog dels oprimits Paulo Freire (la dimensió educativa no mai pot estar deslligada del compromís social i ètic vers una transformació més justa, lliure i democràtica de la societat.), (5) crida a les portes de les persones més grans i les convida a entrar en la màquina del temps, a mirar-se en l'espill límpid dels seus néts i netes, (6) les festes engalanen els carrers amb la canalla i el rebombori...

Per a que la CASTANYERA, malgrat les xacres típics de l'edat, tinga la il·lusió de travessar la serra del Benicadell i arribar al llogaret de Gaianes per dur-nos castanyes i contalles, han hagut de succeir moltes coses: xarrades, coordinació amb les famílies mitjançant una comissió mixta, implicació i compromís de la Comunitat Educativa, nervis, esforç, il·lusió, malentesos.... i tot al voltant d'una castanya que si bé ens fixem, té forma de cor.

A la festa de la CASTANYERA del curs 2012-13, vam realitzar un treball artístic/plàstic on la castanya era la protagonista i on aquesta hi havia d'estar integrada en la creació. Carmela, la nostra Meli, va agafar tres retoladors i començà a fer-li el contorn a una castanya que jo li subjectava al bell mig d'un full en blanc. El resultat va ser una mena de cor i com si d'un còmic es tractés, amb les línies cinètiques tricolors donant-li vida a mena de batecs. El segon pas va ser escriure un micro-relat de 170 caracters:

"Amb el caliu del foc, petà amb un acústic, afinat, adolescent, adònic, adelerat, acalorat, acolorit, acollidor, acomboiat, acaronat, aconsellable i acrobàtic batec: TIC-TAC, TIC-TAC...

Així va ser també aquest any. Com mai, com sempre.

PS: Podries afegir, ara tu, des del teu parer i en el teu comentari, què més ha aportat la festa de la CASTANYERA?

dilluns, 15 d’octubre del 2018

Un 9 d'OCTUBRE per a la CONVIVÈNCIA

Un perro y un gato, és un conte que de manera senzilla, ens
parla de convivència, amistat, superació, valors, enuig...

En les diferents cultures d'arreu del món, els contes van nàixer de la necessitat i el desig de narrar aquelles coses extraordinàries o fins i tot quotidianes que ocorrien dia rere dia. També, i com no, era una forma de conservar la cultura, les tradicions, la llengua... Eren i són un vehicle per transmetre valors a les generacions posteriors, i tenen la capacitat d'entretenir, de convocar multituds a la vora del foc, en un racó del poble, de fomentar el respecte per la gent gran (transmissora de la tradició oral)... i fins i tot d'expressar o explicar aquelles coses de caire més complex mitjançant les metàfores o el rol "encobert" en la pell d'un gat i un gos, com en aquest conte de Paula Carbonell i il.lustrat amb senzillesa i expressivitat per Chené Gómez (Un perro y un gato).

Massa vegades, la nostra mirada té tendència a fixar-se en allò que és diferent de l'altra persona, i no en el què tenim en comú. I ho fem marcant distància, sense veure el tresor que suposa la posada en comú d'aquestes diferències que no fan altra cosa que enriquir-nos com a persones amb joies com la tolerància, el respeste, la superació i tot un reguitzell amb el que poder-nos fer un collar preciós.

En aquest conte de Paula C, el gos i el gat, diferents aparentment, descobreixen a la fi, tan bé com estan junts, i "fent figa" així, molts dels tòpics arrelats en el nostre ADN. Un conte que ens permet explicar als infants una part de la nostra història com és la festa del 9 d'octubre però amb una òptica diferent a la de la conquesta, la submissió, l'escarni, l'expulsió, el bo i el dolent, guanyadors i perdedors...

Acabat d'eixir del forn (setembre de 2018), l'editorial Blanquerna educació, ha tret el llibre El compromís ètic del mestre, i és ben cert que el mestre, la mestra, l'ofici de la docència porta o hauria de portar enganxat aquest deure, aquesta responsabilitat. La celebració del 9 d'octubre és una oportunitat per anar més enllà de dibuixar el penó de les tropes del rei en Jaume, de contar la llegenda de l'oronella i el rei o cantar allò de Jaume I tenia cent soldats... Per això des de l'ESCOLA hem volgut mostrar, encara que amb petites pinzellades, com tothom és el resultat de les aportacions de les diferents cultures que han passat per les nostres terres. De la importància de conservar però també d'incorporar.

Hem fet grups internivells representant el poble cristià, el musulmà i el jueu. Pobles que al llarg dels segles van poder conviure i crèixer de les aportacions culturals de tots tres i que malhauradament acabà fins i tot amb l'expulsió dels jueus el 1492 i dels moriscs el 1609.

Cada grup ha vingut vestit amb una peça que representava la seua identitat com a poble, al temps que s'ha preocupat per preparar a la resta, un menjar típic de la seua cultura i d'investigar sobre allò que aportaren als altres. Hem circulat per les diferents aules contant-nos-ho i després ho hem celebrat totes i tots plegats al pati. Cous - cous, plats elaborats amb pernil dolç i bacó, tot endolcit amb una postre de taronja, magrana, canyella, mel i pinyons com l'amanida sefardí.